Han passat cinquanta anys d’ençà que Pier Paolo Pasolini va rodar Il Decameron, una pel·lícula inspirada en la novel·la de Boccaccio i els seus contes majorment eròtics que, al llarg de deu jornades, són narrats per deu joves retirats al camp per esquivar la pesta bubònica que assolava Florència.
L’obra mestra del florentí reunia des de contalles de l’antiguitat clàssica fins a fabliaux populars medievals, i amb la seva sensibilitat humanista s’erigia en pont entre l’edat mitjana i la modernitat europea. Al seu film de 1970, en canvi, Pasolini va convertir la vida napolitana en la veritable protagonista de la pel·lícula, amb l’afany de retratar una de les poques realitats sociològiques que encara es resistien a ser absorbides per la nova cultura consumista global.
